La vida als carrers de la Vall d’Uixó sembla immune al soroll de les grans capitals. Però aquesta tranquil·litat no sols depén de nosaltres. Quan afirmem que «Trump vol acabar amb la Vall d’Uixó», parlem de l’amenaça directa d’un model global basat en la confrontació, la guerra comercial i l’extractivisme que, inevitablement, asfixia els pobles.
L’agenda internacional que lideren figures com Donald Trump, i que repliquen els partits que li donen suport ací, aposta per la tensió aranzelària, la negació de l’emergència climàtica i una dependència voraç dels combustibles fòssils. Aquest model macroeconòmic té un efecte devastador a comarques com la nostra.
Què ocorre quan les grans potències juguen a la guerra? Que els mercats energètics i de matèries primeres es disparen. L’agricultor de la Vall paga aquesta factura global quan compra adobs a preus prohibitius o ompli el depòsit del tractor. Les xicotetes empreses pateixen la pujada inassumible de la llum, i la inflació derivada d’aquesta dependència exterior buida les butxaques del veïnat. La inestabilitat internacional ens demostra, mes a mes, com som de vulnerables quan depenem de recursos limitats i llunyans.
Davant d’aquesta fragilitat absoluta, sorgeix un mantra vital i innegociable: cal habitar la Vall. No es tracta només de viure, sinó d’arrelar-se, de protegir el nostre entorn i de construir un escut de resiliència econòmica i social. Aquesta defensa s’erigeix sobre tres pilars.
En primer lloc, la sostenibilitat com a seguretat. Defensar un sistema verd i basat en les energies renovables, impulsant les comunitats energètiques locals, és la millor eina per a desconnectar-nos de la dictadura i la volatilitat dels mercats fòssils.
En segon lloc, l’economia de proximitat. Enfront de la globalització desbocada, el quilòmetre zero. Consumir al comerç local reté la riquesa al nostre municipi i teixeix xarxes de suport que ens protegeixen en temps de crisi.
En tercer lloc, el rescat del sector primari. La sobirania alimentària és fonamental. Cal dignificar el camp, afavorir el relleu generacional i consumir el que produeix la nostra terra. Un poble que pot alimentar-se a si mateix no és ostatge de ningú.
Cal decidir. Amb valentia i sense por. D’una banda, el model de la guerra, l’especulació i l’esgotament de recursos. De l’altra, l’aposta ferma per habitar la Vall. Defensar la sostenibilitat, la proximitat i el sector primari ja no és només una opció; és l’única via per a garantir que, davant l’amenaça exterior, el nostre poble continue sent un lloc segur.
